Potser et passa pel cap, en un moment de profund cansament allò que anomenaven spleen la possibilitat de deixar de resistir. Et trobes davant d'un precipici i aquest et crida, et crida el buit, et crida un passat que ja no et pertany, ple d'entrebancs: la por, la solitud, les separacions, un intens destret que t'immobilitza, la malaltia que creix i fa arrels, i t'empresona. Res enfora i res endins. El dolor apaga, lentament, l'incendi que t'habitava. El desig ha esdevingut una pedra que tragines sense esma. Però, de sobte, mires l'horitzó, contemples l'infinit. I saps que tornaràs a estimar els mots, saps que tornaràs a estimar i que tornaràs a sofrir, és inevitable, però des d'aquest ésser que t'oprimeix també comença a créixer una lleu esperança. Ja sents els batecs de l'eterna espera. Ara només et cal escolta el lent moviment de les busques i omplir les hores de passió. Només et cal contemplar l'infinit.
